1. Refredament lent (més lent que el refredament per aire)
Efecte microestructural: Afavoreix el creixement de gra gruixut i la formació de grans colònies de perlita o fins i tot xarxes de ferrita. El refredament lent permet més temps per a la difusió del carboni, donant lloc a una distribució desigual de la fase.
Impacte sobre la duresa: Redueix significativament la duresa. Els grans gruixuts i les estructures desiguals creen punts de concentració d'estrès, fent que l'acer sigui més propens a la fractura fràgil sota impacte o càrregues dinàmiques.
Nota pràctica: Això no es recomana per a Q295GNH, ja que soscava l'objectiu bàsic de la normalització (refinament del gra).
2. Refrigeració per aire estàndard (típica per a la normalització)
Efecte microestructural: aconsegueix una microestructura de ferrita-perlita fina i uniforme. La velocitat de refrigeració moderada limita el creixement del gra alhora que garanteix la transformació completa d'austenita a ferrita i perlita, amb carburs uniformement dispersos.
Impacte sobre la duresa: Maximitza la duresa. Els grans fins i la distribució uniforme de fase permeten que el material absorbeixi més energia durant la deformació, millorant la resistència a la fallada fràgil. Aquesta és la velocitat de refrigeració òptima per equilibrar la duresa i la força a Q295GNH.
3. Refredament ràpid (més ràpid que el refredament per aire, per exemple, aire forçat o refrigeració per aspersió)
Efecte microestructural: Pot induir formació parcial de bainita o perlita més fina a causa de la transformació accelerada. No obstant això, el baix contingut d'aliatge de Q295GNH (enduribilitat limitada) prevé la formació de martensita, de manera que l'efecte és suau en comparació amb els acers d'alt-aliatge.
Impacte sobre la duresa: Pot millorar lleugerament la duresa refinant els grans i les làmines de perlita, però amb rendiments decreixents. Un refredament excessivament ràpid pot introduir tensions residuals menors, que podrien reduir marginalment la duresa si no s'alleugen.
